Una de les principals obsessions de l’escriptura té a veure amb el que anomenaríem “veritat emocional”. Una espècie de veritat no autobiogràfica, però sentida. De manera que quan un autor descarrega els seus sentiments sobre la pàgina blanca, està plena de veritats (les seves, evidentment). I és per això que aquesta mena de realitat, escrita des de dins, és tan difícil de trobar com efectiva en la seva forma.
Grans equilibristes del llenguatge es topen un i altre cop amb la carència del pòsit viscut, del narrar sense interès. Perquè, ben mirat, ni la tècnica més depurada pot superar l’emoció pura. Jordi Gómez ni tan sols necessita servir-se d’això, en té prou amb tibar del seu passat i de les seves vivències per teixir una història a mig camí del realisme més cru i la crònica social. “Un llop sense llopada” és el relat d’una joventut difícil, on la violència, les drogues i la desesperació esclaten a cada paràgraf amb la contundència i la duresa de les vides límit. Una història despietada del Sant Andreu més “canalla”. D’allà on s’acaben les normes i comença l’imprevist (com aquelles històries de “ frontera” que el nostre imaginari ha edificat a cop de nostàlgia).
Potser no és la novel•la més preciosa que mai s’hagi escrit, però, qui vol bellesa quan hi ha tanta autenticitat per mostrar? Així doncs, prepareu-vos per un viatge visceral i descarnat a la Barcelona més oculta.